Senderisme

Tema: 1 El Senderisme

Índex

1. El senderisme

1.1. Definició

1.2. Altres conceptes relacionats amb el senderisme

1.3. Objectius

1.4. Destinataris

1.5. Història

1.6. Senders. Senders homologats i característiques.

1.7. Tipus de senders. Característiques i senyalització.

2. El senderisme a les Illes Balears

2.1. GR de les Illes Balears (221, 222 i 223). Descripció i localització.

2.2. Origen dels camins de Mallorca

2.3. Tipus de camins

2.4. Beneficis socioeconòmics de les rutes de senderisme

3. Preguntes sobre el tema

1. El senderisme

1.1. Definició

És l'activitat esportiva no competitiva, que es realitza sobre camins abalisats, preferentment tradicionals, ubicats en el medi natural. Busca apropar la persona al medi natural i al coneixement del país a través dels elements patrimonials i etnogràfics que caracteritzen les societats preindustrials, recuperant el sistema de vies de comunicació.

1.2. Altres conceptes relacionats amb el senderisme

L'excursionisme és la disciplina més propera i precursora del senderisme. La diferència principal amb aquest últim seria que discorre per camins no abalisats i que per tant no disposen de les garanties de seguretat i qualitat que proporcionen els senders homologats. La durada de rutes en l'excursionisme es limita generalment a un dia.

El muntanyisme s'entén com aquella disciplina esportiva que consisteix en ascendir a cims muntanyoses i que pot arribar a precisar de coneixements, tècniques i material propis de l'escalada i que per tant implica en ocasions un important nivell de dificultat que fa que no sigui un esport obert a la gran majoria de la població, com passa amb el senderisme i l'excursionisme.

Trek és un anglicisme originat a Sud-àfrica i s'utilitza per a descriure la realització d'un viatge llarg i complicat. Per tant pot definir al trekking com la modalitat esportiva que consisteix a recórrer de forma autònoma, a peu i durant diversos dies o setmanes paratges aïllats generalment amb dificultat de trànsit com ara zones muntanyoses o llocs remots sense senders. És una paraula que va començar a usar-se en els anys vuitanta pels alpinistes que viatjaven a l'Himàlaia o als Andes per definir les llargues marxes d'aproximació a la base de les muntanyes a les que pensaven ascendir.

1.3. Objectius

- Oci i recreació.

- La millora de les condicions físiques i psíquiques de l'individu.

- Recuperar el paisatge per a la persona i retrobar amb el sistema de vida tradicional.

- Tornar al camí el concepte de lloc de retrobament, d'intercanvi, que ha tingut al llarg de la història.

1.4. Destinataris

Estan destinats a tot aquell que li agradi caminar, gaudir de la natura, observar el paisatge i conèixer allò que la marxa li ofereix.

No cal tenir unes condicions físiques excepcionals ni una edat determinada. Qualsevol persona que agradi del passeig o l'excursió ho pot fer.

1.5. Història

El senderisme sembla tenir els seus inicis a França, a principis del segle XX, aconseguint el seu apogeu en els anys 40.

Sorgeix, com afirma el seu fundador Henry Viaux, com oci dels rics, és a dir, entre la burgesia francesa. interès per la natura

En ESPANYA neix a partir de la prolongació d'un GR7 francès (sender de gran recorregut) a través de Catalunya (1974). Des de llavors s'han senyalitzat i homologat uns 25.000 quilòmetres de senders a Espanya, dels quals 20.000 són GR.

Catalunya està al capdavant pel que fa al desenvolupament d'aquesta activitat esportiva.

1.6. Senderisme

Un sender és un itinerari dissenyat a través de pistes i camins, de manera que es puguin visitar llocs considerats d'interès paisatgístic, cultural, turístic, històric, social, etc.

· Sender homologat

Un sender homologat, segons el Comitè Estatal de Senderisme de la Federació Espanyola de Muntanyisme, és una instal.lació esportiva, identificada per un codi de marques patentat, que es desenvolupa preferentment en el medi natural i sobre vials tradicionals, i que compta amb el vistiplau l'organisme competent en complir els requisits exigits per la legislació de cada país (a Espanya és la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada (FEDME). La seva finalitat és facilitar al ciutadà el seu recorregut amb seguretat i qualitat.

· Característiques d'un sender homologat

- Ser apte per a la gran majoria de la població.

- Ser transitable durant tot l'any.

- La utilització i recuperació d'antics vials de comunicació front a vials moderns.

- Tenir interès paisatgístic, històric, etnogràfic o mediambiental

- Fomentar l'activitat senderista d'una zona.

- No tenir grans desnivells durant trams prolongats i evitar l'ascensió a cims muntanyoses.

- No transitar per trams amb trànsit rodat o zones que en condicions normals presenten algun risc.

- No necessitar per el seu recorregut de coneixements, tècniques o materials especials.

- Estar senyalitzat prou amb el sistema oficial de cada país.

- Comptar amb una topoguia descriptiva de l'itinerari així com dels valors ambientals, paisatgístics, culturals i etnogràfics del recorregut.

. Motius que han contribuït al senderisme i al naixement d'una xarxa important de senders

- Recuperar camins tradicionals que s'anaven perdent

- Recuperar antics passos de bestiar

- Facilitar l'acostament al medi natural a una població urbana, amb pocs coneixements de muntanya

- Realitzar pràctiques de muntanya de manera fàcil i senzilla

- Promoció turística i cultural d'una zona: Al voltant de senders infraestructures hoteleres.

1.7. Tipus de sender

- GR: GRAN RECORREGUT

- PR: PETIT RECORREGUT

- SU: SENDERS URBANS

- SL: SENDERS LOCALS

· GR. Gran recorregut:

Sender de gran recorregut (+ de 50 km). Senyalitzats en color blanc i vermell. Franges paral.leles, horitzontals, una a sobre de l'altra i amb una longitud de 15 cm de llarg i 5 d'ample.

Els GR es desenvolupen al llarg de centenars de Km, unint punts distants i recorrent paratges, comarques, regions molt llunyans entre si.

· PR. Petit recorregut

Entre 10 i 50 km. Són trajectes més curts, amb recorreguts de menys de 2 dies de camí. Senyalitzats en blanc i groc.

· SL. Senders locals

Senders no superiors a 10 km. Són senders que permeten accedir a algun lloc proper de caràcter singular: una ermita, un mirador, una font, etc. La seva longitud màxima és de 10 quilòmetres, és recomanable que no sigui inferior a 5 quilòmetres o dues hores de marxa. Propers a pobles o llocs molt característics pel seu interès cultural.

Senyalització blanc i verd. Els Senders Locals estan abalisats amb els senyals internacionals blanques i verdes i es nomenen amb les sigles "SL", la inicial de la comunitat autònoma a la qual pertanyen i el número corresponent al Registre de Senderisme.

· Senders urbans

Circumscrits a l'àmbit d'una ciutat.

Senyalització: Groc i vermell

· Altres senders

Senderisme destinats a la pràctica de l'esport eqüestre o amb bicicleta de muntanya.

Senyalització de color blau

· Excepcions senders: Camí Sant Jaume senyalitzat de color groc, amb una fletxa.

· Altres senyalitzacions

A més de les senyalitzacions específiques per a cada tipus de sender, de vegades ens trobem amb fites (fites) de pedra (petits amuntegaments de pedres) o marques pintades en pedres, escorces dels arbres o altres elements naturals (molta gent és poc partidària d'aquest tipus de marques, pel que suposa d'agressió a l'entorn natural) que ens poden ajudar a seguir el sender.

2. El Senderisme a les Illes Balears

Si hi ha alguna manera de gaudir del paisatge de les illes i fer exercici alhora, el senderisme sens dubte ens ofereix aquesta oportunitat amb l'al • licient de poder observar detingudament tota la bellesa que trobarem en el camí. El suau clima de les illes ens permetrà gaudir de les rutes que travessen valls, muntanyes o planes ja que la varietat orogràfica de l'arxipèlag ens permet escollir l'itinerari que més ens satisfaci.

2.1. GR de les Illes Balears

- GR-221 Ruta de la Pedra en Sec (Mallorca)

- GR-222 Ruta d'Artà a Lluc (Mallorca)

- GR-223 Camí de Cavalls (Menorca)

· GR 221

El GR 221 s'anomena Ruta de Pedra en Sec ja que una bona part del recorregut aprofita els antics camins empedrats (que comunicaven els pobles i les possessions de la Serra) i també perque el paisatge més emblemàtic són els conreus d'oliveres en marjades de pedra en sec. L'arquitectura de la pedra en sec no es fa servir tan sols per fer camins, hi ha un gran nombre de construccions rurals que han fet servir aquesta técnica: parets divisòries, marges, element hidràulics , indústria del carbó i de la calç, indústria de la neu.

El GR travessa la Serra de Tramuntana des del Port d'Andratx (al sud-oest de l'illa) fins a Pollença (al nord-oest) en un recorregut de 135 km i s’han reformat algunes construccions per a fer-les servir de refugis de muntanya. El projecte és molt ambiciós i contempla també l’adecuació de diverses variants que afegiran 156 km més de camins senyalitzats.

La feina de restauració dels camins i dels refugis la duu a terme el Departament de Medi Ambient del Consell Insular de Mallorca. La ruta s’estructura en 8 etapes amb un refugi al final de cadascuna .

La senyalització al llarg d’aquests GR és de dos tipus: balises i pals direccionals. Les balises són pals de fusta amb fletxes de direcció i amb els colors distintius d’un GR (blanc i vermell). Els pals direccionals tenen un indicador amb el tipus de sender i número, el punt de destí i, quan es considera convenient, el temps aproximat de recorregut.

· Refugis del GR 221

La Ruta de Pedra en Sec presenta un seguit de refugis que ofereixen allotjament i manutenció als senderistes. Actualment es troben ja en funcionament cinc refugis: Tossals Verds, Muleta, Can Boi, Son Amer i Pont Romà, s'està rehabilitant s'Hostatgeria del castell d'Alaró i es preveu en breu iniciar els treballs en el futur refugi de La Trapa.

Alguns d'aquests refugis són propietat del Consell de Mallorca (Son Amer, Tossals Verds i Can Boi - cedit per l'Ajuntament de Deià-). Els altres són gestionats pel Consell, gràcies a convenis amb diferents institucions o entitats: el refugi de Muleta és propietat de l'Ajuntament de Sóller; el refugi de la Trapa, del Grup Ornitològic Balear; s'Hostatgeria del castell d'Alaró, de l'Ajuntament d'Alaró i el Bisbat de Mallorca i el Pont Romà, de l'Ajuntament de Pollença.

Per tal que aquests refugis s'integrin en el paisatge i respectin el patrimoni cultural de la zona, s'aprofiten i rehabiliten antigues cases que responen a l'arquitectura tradicional de la serra de Tramuntana.

· GR 222

El itinerari aprofita els camins ramaders o de "muntanya" que uneixen els pobles del Pla de Mallorca amb la Serra de Tramuntana i pels quals s'hi transportavan els ramats a l'estiu. L'itinerari part de la vila d'Artà, transita pel Parc Natural de Llevant i passa per l'ermita de Betlem. Des d'aquest indret, es pot gaudir d'un magnífic paisatge litoral fins a Son Serra de Marina, punt on la ruta s'endinsa cap a l'interior fins a la vila de Santa Margalida. Des d'aquí fins a Inca, la ruta ofereix un gran ventall de paisatges i molts bons exemples de l'arquitectura tradicional mallorquina. L'arribada a Lluc es fa mitjançant el camí vell d'Inca al Santuari.

· GR 223

El Camí dels Cavalls és un camí que envolta tota l'illa. Se li coneix des del segle XIV tot i que el primer esment oficial a aquesta ruta data de l'any 1683.

L'origen d'aquest camí està unit a les antigues cavalleries que s'usaven per a la defensa de l'illa. D'allí el seu nom: camí dels cavalls. Va complir tant una funció militar de defensa de la costa i com de comunicació entre les torres que controlaven el mar i les fortificacions en terra.

Ja des dels seus inicis es garantia la lliure circulació dels ciutadans, així mateix els propietaris de les terres per on passava el camí estaven obligats a mantenir net i marcat.

Té una longitud total de 184 quilòmetres per les costes menorquines i acaba de ser condicionat en la seva totalitat com una nova ruta de senderisme per als visitants de l'illa.

Actualment aquest sender disposa d'un pla de protecció especial. I ja comencen a aparèixer iniciatives privades que ens permeten recórrer el camí amb guies especialistes, guiats per experts en la història i la Natura de Menorca per aproximar-nos a l'illa, motxilla a l'espatlla, en una caminada d'un parell d'hores o més depenent de els sectors que estiguem disposats a caminar.

2.2. Origen dels camins a Mallorca

Sabem que hi ha camins bastits amb la tècnica de pedra en sec des del segle XIII. L'origen dels camins és molt variat, la majoria servien com a vies de comunicació entre pobles, entre pobles i possessions (cases de pagès), o entre possessions i camps de conreu. També per arribar a fonts, torres de vigilància i ermites. Alguns dels camins tenien usos especials:

Els camins de nevaters, que comunicaven els pous de neu amb els camins principals.

Els camins de la indústria del carbó, probablement els més nombrosos a la Serra de Tramuntana i la majoria perduts. Comunicaven les sitges i pous de calç on es desenvolupava aquesta indústria.

Camins "recreatius" com els que va fer construir l'Arxiduc Lluís Salvador per veure el paisatge i les postes de Sol sobre el mar.

Camins de peregrinació, per exemple a Lluc. Al segle XV el bisbe de Mallorca oferia indulgències (40 dies de perdó) al que reperesin camins de peregrinació.

2.3. Tipus de camins

La tradició popular ha distingit clarament entre passos, tiranys, camins de ferradura i camins de carro.

Els passos, que utilitzaven pescadors, caçadors o contrabandistes, són els accessos més difícils. Constructivament són molt simples: un petit marge o algunes pedres per poder passar en el tros més esquerp.

Els tiranys són camins traçats tan sols per al pas més o manco continuat de persones o de bestiar. El grau d’elaboració d’aquests camins també és mínim, encara que poden, de vegades, presentar qualque marge o qualque bocinet d’empedrat rústic.

Els camins més elaborats són els de ferradura, destinats al pas continuat de persones i de bísties, i els de carro, més amples per deixar passar també aquest mitjà de transport.

Els camins més senzills no estaven empedrats, per l’absència de pedra, per la poca freqüència de pas o perquè el traçat no ho feia necessari a causa del poc rost que tenien. En aquests casos s'anivellaven amb terra o amb la macada, i els marges generalment només es bastien en un dels costats, amb la qual cosa s’estalviava la feina al màxim.

El ferm empedrat, les ratlletes, els escopidors i la cadena són elements comuns dels camins de carro o de ferradura més treballats. Així mateix, el pas de torrents se solucionava amb ponts, guals empedrats i pedres passadores.

2.4. Beneficis socioeconòmics de les rutes de senderisme

Les rutes senderistes són mitjans de revitalitzar l’economia dels municipis per on discorren. Sempre a través d’activitats respectuoses amb el medi ambient. El senderisme ajuda a recuperar elements patrimonials lligats a les rutes; potencia nous productes turístics i una nova oferta d’oci per als residents; contribueix a promocionar la gastronomia i l’artesania de la zona i, en conseqüència, a recuperar les activitats agràries i els oficis tradicionals, i afavoreix la creació d’empreses locals, etc.

3. Preguntes

Què és el senderisme?

Quins són els principals objectius dels seus practicants?

Qui pot practicar el senderisme? Per què?

Quins són els orígens del senderisme?

Quins tipus de senders coneixes?

Quines són les característiques dels senders de gran recorregut (GR)?

Quins són els GR que hi ha a Balears? Per on transcorren?

Anomena els refugis existents a la serra de Tramuntana.

Quins tipus de camins distingeix la tradició popular?

Què és "la pedra en sec?

Anomena les principals característiques del GR-221.

Quin és l'origen dels camins de la serra de Tramuntana?

Anomena algunes construccions rurals que utilitzin l'arquitectura de la pedra en sec "

De quina manera afavoreix el senderisme a revitalitzar l'economia d'una zona?